Ens trobem a la plaça de la Reina de la ciutat de València. L’estiu va tocant a la seua fi i decidim anar a una cafeteria cèntrica per a més que fer una entrevista intercanviar una agradable conversa. Eva Dénia és una de les dones valencianes, de les artistes, que en estos moments projecta sobre el present una imatge de retrobament més consolidada, fruit de la seua treballada carrera. El seu gest seré i el seu to modest vénen acompanyats d’una mirada viva, ulls que han vist el reconeixement que li retia en no poques ocasions un públic europeu entregat a la seua música i que ara comença a arribar també a la seua pròpia casa.
Balencia. Com et definixes com artista?
Eva Dénia. Jo sóc fonamentalment intèrpret. No sóc cantautora, però no perquè no tinga vocació, sinó perquè crec que tot va poquet a poquet. Jo diria que explore les músiques que tinc al meu abast i quan vaig explorant intente sempre portar-ho al meu terreny. Lletrista sí que em considere i també guitarrista tardana, instrument al qual a partir de certs projectes he decidit unir-me.
B. Com entres al món de la música?
ED. A mi sempre m’ha agradat la música, des de ben menuda. Durant alguns anys vaig estar desconnectada però després vaig fer un intent de tornar a ella .Vaig estar uns anys en un grup de pop, però tampoc m’acabava d’agradar. Realment la decisió de fer alguna cosa va ser tardana, quan vaig descobrir que a través del jazz podia trobar el llenguatge que necessitava. Durant alguns anys vaig estar movent-me en els ambients del jazz, tocant en diferents formacions i vaig traure un cd amb el títol Adéu tristesa.
B. I entrares de ple en contacte amb la música brasilera.
ED. La música brasilera jo quasi la considere dins del jazz. És quan arriba el Tribut a Jobim en col·laboració amb el guitarrista Manuel Hamerlinck, un treball d’adaptació a la nostra llengua. Jo a Jobim el coneixia des de ben joveneta, a mi la seua bossa nova em va arribar sobre els anys 70. Era la música de l’època. Jo m’he mogut sobretot entre la nova cançó, la música brasilera, el folk americà i el valencià, també els Beatles o els Rolling Stones.
B. Però a partir d’això inicies un viatge cap a Georges Brassens.
ED. Se m’havia oblidat. Jo tenia molt d’interés pels idiomes, vaig viatjar a França sent joveneta a estudiar francés i allà em vaig posar en contacte amb els cantautors francesos com Georges Brassens, Jacques Brel, Maxime Le Forestier, Georges Moustaki, Barbara. Sempre és una música que m’ha acompanyat, sempre ha estat present i un dia vaig decidir muntar un repertori amb eixa música, en versió original. França és un país al qual li hem girat totalment l’esquena i de sobte sembla que la cultura anglosaxona ho ha esborrat tot. Jo vaig preparar este treball en solitari pensat que no li interessaria a ningú i vaig reprendre la guitarra, perquè la necessitava, em donava autonomia. Jo venia de treballar repertoris de jazz i determinats amics músics es van apassionar amb això. Açò va ajudar a molta gent d’esta ciutat a desempolsar els vells discos i a molta gent jove a entrar en contacte amb grans cantants. Després això ens ha portat a París, per exemple el pròxim octubre anem com a cap de cartell al parc Brassens, i després al més de juny de 2011 estem convidats a la Intégral Brassens que serà a Perpinyà en el seu format itinerant, l’any passat estiguérem a París.
B. D’esta etapa venen el discos Chante Brassens i Toujours Brassens, i amb això una menció 2008 de la revista Chorus. Què ens comentes d’esta revista, on la situem?
ED. És la revista més important de difusió de la cançó francesa. Cal tindre en compte que Brassens és un autor vivíssim, els francesos potencien les seues coses, ells saben com potenciar la música. Brassens té un llenguatge molt modern, molt atractiu i tots els anys ixen desenes o centenars de discos que inclouen versions sobre la seua obra. Vam estar a un festival al barri de Pigalle al teatre La Cigale on participàvem tots els artistes vius més importants que han cantat Brassens. Per cert que allà vaig conéixer a Carla Bruni, dies abans que es destapara el seu affaire amb Sarkozy.
B. I després comences a experimentar com connectar-ho tot amb la música tradicional valenciana. Com és l’evolució?
ED. Els valencians som uns desconeixedors de la nostra pròpia cultura. No tot té valor, però cadascú pot destriar. Pense que actualment la música tradicional està recuperant-se perquè sembla que s’està recuperant l’autoestima. La música tradicional valenciana per estar al mig de la mediterrània recull influències del nord i del sud i tenim una riquesa molt gran. Jo sempre he tingut interés per la música tradicional però estava tan separada de les coses que m’interessaven que no acabava de connectar-ho. Es conservava sobretot gràcies als grups de danses que representaven tot el contrari a la modernitat. Era una cultura abandonada, d’altra banda estaven els grups de folk, però en general abandonada. Ara i des de ja fa un temps estem llevant-li la pols.
Qui em va animar va ser Toni Torregrossa, d’Urbàlia Rurana, va elogiar el meu disc d’Adéu Tristesa. Ell em va animar molt a investigar i va ser el primer que em va passar coses animant-me a participar al Cant al ras, enguany fa onze anys de la meua primera participació. La música tradicional valenciana consta d’una gran diversitat, alguns com el fandango, el bolero, les jotes, les malaguenyes o els cants de batre vénen del sud, portats pels treballadors que al segle dihuit venien i que no perquè s’haja acabat la seua funció que els sostenia, el treball al camp, hem de deixar-los perdre. També tenim seguidilles, romanços i el que es considera un punt i a part que és el cant d’estil, és la nostra joia i el més específic valencià. És un tema que m’interessa molt i que inclou les albades, les riberenques o l’u, l’u i el dos i l’u .
B. I amb això anares creant projectes.
ED. El meu germà anava entrant poquet a poquet en la música tradicional, ens intercanviàvem materials i va començar a dissenyar el seu disc Tan alta com va la Lluna. Jo vaig participar cantant en eixe disc i amb algunes lletres. Carles ha hagut de presentar-se en formacions més menudes, en les quals jo no estava. Aleshores jo no volia desaprofitar tot el treball que havia fet i vaig formar Eva Dénia Trad Quartet, el meu propi projecte de música tradicional. De moment hem gravat una maqueta i estem treballant en el que serà el primer disc de la formació. Fins ara no he aconseguit gravar una cosa com a mi m’agrada. Sempre s’ha fet tot amb presses per falta de mitjans, però calen subvencions i cal temps per a una cosa que s’ha de quedar per sempre. Cal buscar el moment perquè cantar és una cosa tan física, tan emotiva que necessita el seu ritme. Jo he treballat molt el cant d’estil, m’he preparat a fons perquè no havia cantat mai cant d’estil .És un cant molt virtuós, molt melismàtic.
B. Ens vas a perdonar la ignorància, però… melismàtic?
ED. Els melismes són els caragols que es fan amb la veu igual que passa al flamenc. El cant d’estil és cosí germà del flamenc i no s’aprén de la nit al matí. El cant ha de reposar-se i s’ha d’anar ficant a les neurones, al disc dur que tenim al cap i a la pell. Jo ja fa tres anys que assistisc a l’Escola de Cant d’Estil de Godella amb Josep Aparicio, Apa, cantador de cant d’estil, i des d’allí és com m’he atrevit a llançar-me.
B. Què més ens pots dir sobre el cant d’estil?
ED. El cant d’estil és un modus vivendi, però això no vol dir que no siga un cant que es pot interpretar en altres contexts. Normalment es canta al carrer acompanyat d’una rondalla, és un cant improvisat on es necessita un versador sobre els temes triats i el cantador que és qui va improvisant la melodia. Mai es repetix un mateix cant i a més els versadors són una rara avis. Jo aprofite des d’ací per animar a implicar-se en la nostra musica. El flamenc ha comptat amb poetes i escriptors que han escrit per al flamenc i el cant d’estil necessita dels poetes que es posen a escriure. Ara de fet és un moment de pujada, perquè crec que estem un poc saturats de la música anglosaxona i això ens fa tornar a mirar-nos endins. Sentint la música pop que es fa hui dia és difícil saber d’on procedix, tota sona igual, a l’Anglaterra o a la Xina. Si no fóra per la lletra no hi hauria manera de distingir-la. Estem necessitant d’altres harmonies, altres músiques.
Per exemple, curiositats que hi ha, el meu germà va estrenar el seu projecte a Utrecht, Holanda. Vam enviar una maqueta a un festival d’allà i va agradar tant que ens van agafar. Viatjàrem nou músics de diverses procedències, a banda de valencians, i vam actuar amb molt bona acollida. L’organització ens va demanar les lletres traduïdes en anglés i la gent anava seguint les lletres entusiasmada. I nosaltres dèiem, com és possible que a Holanda que no ens entenen vingueren emocionats al final del concert a donar-nos les gràcies i ací, a casa nostra, no ens facen cas per organitzar més coses? Això ens fa pensar que anem pel bon camí, el més important és fer el que sincerament sents que cal fer, el que et fa disfrutar i la resta ja vindrà, i si no ve no ve. Però la única manera de fer alguna cosa que tinga per a mi un valor és quan creus en el que estàs fent, treballant modestament, i en això és on vosaltres teniu un paper ben important ajudant-nos en la difusió.
B. En eixe cas, què esperes o què li demanes a Balencia?
ED. Jo pense que vosaltres teniu la capacitat no únicament de donar difusió sinó de connectar diferents mons de l’art. Els actors de teatre no coneixen els músics, els escriptors viuen a banda, com els poetes, els pintors. Perquè realment isca un moviment interessant que tinga el poder de transformar la societat necessitem sumar els esforços de tots, ja que perquè l’art tinga valor ha de ser multidisciplinar. Parlàvem abans de la bossa nova, per què va eixir eixe moviment amb eixes cançons tan meravelloses?, perquè es van sumar esforços entre els intel·lectuals, els poetes, els escriptors, els músics o els arquitectes. Tots van sumar esforços per construir un llenguatge que amb el temps s’ha convertit en universal. Escriptors com Vinícius de Moraes o Chico Buarque van estar a la base de la bossa nova. València té el potencial, els artistes han de baixar de la seua torre d’ivori. Però existix la cara B de la ciutat, i moltes vegades agrada més el que hi ha a la cara B que a la cara A. És on trobes allò millor.
